Veïnats i veïnades, manacorins
i manacorines, distingides autoritats, mossèn Umbert, bon vespre!
"Per primera vegada dins la història
del nostre poble celebrarem les festes de Sant Domingo amb el Convent buit
de frares"
La veritat és que jo pensava
començar el meu pregó de la mateixa manera, tal com el president
de l'Associació de Veïnats encapçala la seva salutació;
no és que ens haguem posat d'acord. Ha estat una cosa ben espontània,
era d'esperar!
És inevitable que es tracta
d'un fet que no podem passar per alt... Casualitats de la vida, coincidències,
petites fatalitats, així havia de passar!
Pensava en aquella frase den Guillem d'Efak quan deia
"Justament a mi m'ha tocat ésser jo", en la situació en la
qual em trob ara: precisament jo, que sempre m'he considerat una persona
veïnada, propera i, en bastants èpoques de la meva vida, vinculada
al convent dels Dominics, encetar el pregó de les festes el primer
any que els frares no hi són. Però la tradició continua,
els dies passen un rera l'altre i aquí ens trobam a punt de començar
una nova edició de les festes i amb sant Domingo presidint aquest
acte.
Ens costa acceptar les decisions que
pren un altre però que ens afecten a nosaltres, no acabam de veure
clar el perquè d'una determinació concreta, encara no acabam
d'assumir que els frares ja no hi són físicament entre les
quatre parets del convent (serien figues d'un altre paner plantejar ara
si els seus darrers anys d'estada a Manacor varen ésser d'una presència
molt amatent i fructífera). Hi ha un fet en la vida de sant Domingo
que podria donar una mica de llum a aquesta sensació de sorpresa
o de no acabar d'entendre les decisions de les persones amb hàbit:
"La situació política
que es vivia al sud de França havia empitjorat greument. Es respirava
un clima de contínues amenaces i rebel·lions contra els comtes
de la regió. L'esclat de la revolta arribà el 17 de juliol
de 1217, però Domingo ja havia pres les seves mesures. Vistes i
analitzades les coses, prengué una estranya decisió: dispersar
els seus frares. Comunicà i comentà els seus propòsits
amb el prelat, amb els amics i els protectors de l'obra dels Predicadors,
i tots coincidiren en què era una mesura improcedent. L'intentaren
dissuadir per les bones, fent-li comprendre que allò significaria
la destrucció de l'Orde fundada feia tan poc temps.
La seguretat de Domingo en si mateix es féu ben
evident en una expressió a la qual ningú va poder contestar:
"Deixau-me fer; - va dir- jo sé bé el que faig. El blat,
acaramullat es corromp, es podreix; ben escampat, dóna fruit".
Tot d'una que vaig saber que els frares
se n'anaven de Manacor, vaig recordar aquest passatge de la vida de sant
Domingo que m'havia cridat l'atenció precisament per la seva capacitat
de decisió, la seva valentia, la seva visió de futur i el
seu coratge. L'orde tot just acabava de néixer, havia donat les
seves primeres passes i el seu fundador l'embarcava en una empresa agosarada
i capdavantera en la seva època. Tant de bo els nostres amics dominics
continuïn donant fruit siguin on siguin i fidels a aquest esperit
tan fogós i valent de sant Domingo.
Però això és
un pregó de festes i cal que ens tornem a situar en el moment i
el lloc oportú. Tercer mil·leni, 16 de maig de 2002, Festes
de sant Domingo? Té algun sentit mantenir les tradicions? És
bona per la tradició o això és viure d'esquenes a
la realitat i enyorar fets i persones que ja no tornaran?
I per què festes en honor de
sant Domingo i no en honor de sant Vicent Ferrer, titular de la nostra
església i responsable directe de la presència dels dominics
a Manacor? Hi havíeu pensat mai en això? Es veu que el carisma
del fundador sempre va fer una mica d'ombra als seus fills més cèlebres.
Però Vicent Ferrer també
forma part de l'imaginari mallorquí. De fet hi ha un volum de les
Rondalles on apareixen petites històries o llegendes que donen fe
de la seva estada en terres mallorquines. (La creu que està situada
en un dels jardins de la plaça del Convent, -segons tenc entès,
abans estava a la plaça del Palau - és un senyal de la seva
predicació a Manacor) Se'ns diu a les Rondalles que" després
del rei en Jaume, no és dubtós que sant Vicent Ferrer és
el personatge més eminent de la nostra nissaga. Els Jurats de Mallorca
el cridaren per que vengués a predicar, que prou s'era mester per
posar regit an el desgavell polític, social i moral que aquí
reinava" (vos sona de res això? Faria falta un altre Vicenç?)
Les tradicions de miracles i prodigis que es conten d'ell les podeu trobar
a les Rondalles.
Però és hora d'endreçar
la direcció i fixar-nos en el tema que ens ocupa... M'ha agradat
veure a la portada del programa de festes aquesta foto que representa l'antic
pou que hi havia a s'Antigor. Els que l'han pogut veure, hauran recordat
temps ja passats. Recordar, tornar a reviure, fer memòria... després
hi tornarem sobre aquestes paraules!
La imatge del pou ens retorna als
nostres orígens com a manacorins i com a veïnats del barri
del Convent. Qui no té records? Qui no associa una foto, una música,
un perfum o una olor a fets i aconteixements passats? Quan em van proposar
fer el pregó de les festes i em vaig haver decidit -cosa que vaig
haver de pensar bastant, - pensava quin afegit duria el meu nom en el programa
de festes. Perquè hi havia hagut escriptors, frares, antics presidents
de l'associació, redactors del llibre de la història dels
moretons... i jo pensava: I a mi, què em posaran?
Antic moretó? Escolanet? Pillo del barrio? Amic
de l'orde? Fill del mestre dels moretons? Conventer? Llicenciat en Filologia?
Estava en darrer de saber si hi hauria res més darrera del meu nom
i llinatges.
He vist que el programa diu Montserrat
Nadal Fullana i entre cometes "Montserrat Marit", això sí
que és una cosa autòctona i de barri, i pens que aquesta
pot ésser la meva millor carta de presentació.
"Qui perd orígens ,perd identitat"
ens diu Raimon en una de les seves cançons, i amb aquest afegit
meu jo vos parlaré des de la base dels meus orígens i des
dels primers records de quan tenc ús de raó.
Sempre són record associats
a tres llocs que jo consider cabdals dins la mitologia de la meva infància
i que configuren el meu paisatge interior: el claustre, l'ajuntament i
el convent.
El claustre com a lloc d'oci i de distracció,
de jugar a futbol en aquell "tros del portal dels homes", de pujar als
arbres a cercar taronges i de fer corrides de toros en el redol que hi
ha al voltant de la cisterna.
Ajuntament: lloc de privilegi per assistir als
aconteixements més nostrats de la nostra ciutat (Sant Antoni, Pregó
de Fires i Festes), plenaris de dilluns a vespre i concejals endiumenjats
a les taules del cafè, mon pare sortint amb una palangana plena
de cafès en direcció a les oficines de l'ajuntament...
Convent: lloc de pietat i de jocs, de servir misses fent
d'escolanet i de polissonades al nostre peculiar "Fray", de baralles entre
al·lots per veure qui duria la creu a la processó de la festa
en qüestió i primeres trobades i reflexions amb els frares
ja un poc més crescudet.
Manuel Gutiérrez, Emiliano
López, José Antonio Heredia, Gabriel Bauzá, Pasqual
Notari, Toni Miró, Pere Tuset, Domènec Garcia, ... noms de
persones concretes que han format part de la nostra història personal
i del convent de Manacor en particular.
El que en un primer moment havien estat com unes portes
que no es podien atravessar - el convent, de portes a dins pareixia com
un mur- començà a obrir les seves portes amb la presència
a Manacor de Gabriel Bauzá. També va ésser gràcies
a ell que es pogueren recuperar les festes a l'any 1985.
Tot això forma part de la memòria
i del record, dels nostres "fons reservats" als quals no acudim amb massa
freqüència, no fos cosa trobàssim alguna cosa de la
qual ens haguéssim d'empenedir.
Diu un savi que el paper de la memòria
és importantíssim en la constitució de la persona;
fins i tot arriba a dir que estam fets de temps, de memòria i de
lectures. De temps, ja sabem tots quant hem duim de consumit; de lectures,
les estadístiques diuen que som un dels països de la Unió
Europea que menys llegeix - això sí, la data del pregó
no pot coincidir amb una final esportiva perquè encara restarà
més gent a aquesta sala - però de memòria, en podríem
parlar una bona estona... Tots en tenim de memòria, o si no de records!!
I jo vull fer una espècia d'apologia
de la memòria i d'altres coses que no són productives a nivell
de mercat, que no ens reporten un benefici immediat; com feien els pensadors
grecs en les seves obres - salvant evidentment totes les distàncies
- en què lloaven i es posaven a descriure totes les virtuts d'una
matèria concreta.
Memòria, record, recordar...
Cercant en un diccionari el significat
del verb recordar en llatí, ens diu que ve del verb recordor
i que està format per les formes del prefix re- i per l'arrel
del substantiu cor, que no és més que el nostre cor
actual. Deduïm per tant en l'origen d'aquest verb aquest sentit de
"tornar dur una cosa al cor", "re-situar de nou un fet o una persona en
la nostra intimitat més profunda". I sembla que això avui
en dia és una solemne bajanada. Em fa molta ràbia quan la
gent, en un acte d'autoafirmació masculina, diu "però no
ens posarem melancòlics, ara, deixa-ho anar..." com si el simple
fet de recordar una cosa passada no ens pogués distreure de la nostra
frenètica activitat quotidiana. Recordem, per tant, tornem dur al
cor, fem memòria del que han suposat les festes del Convent per
a cada un de nosaltres.
L'etimologia de memòria ja
no cau tan bé per a la meva teoria, ja que ens remet a l'arrel men-
que té més a veure amb el nom "ment", "raó". "capacitat
intel·lectual"; i de discursos racionalistes o massa realistes per
desgràcia ja ens sentim massa en el nostre món ciber-capitalista
i hiper-globalitzat.
Com tampoc interpretam igual recordar
o memoritzar, aquest darrer entès com un exercici mecànic
al qual no li veim massa utilitat.
Conta el filòsof que a la cultura
grega record i oblit varen néixer junts. Recordar i oblidar, viure
i morir varen ésser una oposició necessària i constant
que marca tota la literatura. (No tenir records era per a ells igual que
ésser mort. Mentre el mort travessa la llacuna Estígia en
el món subterrani dels grecs deixa enrera tots el seu passat)
La memòria constituïa
un immens espai d'experiència, d'exemple i, com no, d'aprenentatge.
Fins fa relativament poc, el saber es transmetia oralment, de pares a fills,
de padrins a néts. Pensem en la gran feina de mossèn Alcover
posant per escrit tantes i tantes històries transmeses oralment.
L'oblit, per la seva part, significava quelcom parescut a la mort. No tenir
records, - no poder dur res al cor - era el mateix que estar mort.
Feim una mica de record?
A l'any 1920 sortiren per primer pic
els caparrots; l'any 1932 es va cremar la Geganta i el Gegant va quedar
"viudo"; a l'any següent la vinguda a Manacor de "Miss España"
va servir d'inspiració per restaurar la cara de la Geganta (vos
imaginau si això passàs ara amb tot el trull que hi ha hagut
en el tema de les "misses?"/ o hauria de ser na Rosa de "Operación
Triunfo"?)
L'any 1985 un bon grup de conventers,
amb l'amo en Toni "Duro" (al cel sia) i en Llorenç Morey al capdavant,
aconsegueixen una altra vegada que la ciutat de Manacor gaudís de
la festa. Aquell any, - jo devia tenir 14 anys - record la sorpresa que
em va causar veure mon pare vestit de moretó, o en Francisco "Jape"...
Si jo em pensava que eren al·lots i no pares de família!
La veritat és que no acabava d'entendre massa bé de què
anava això dels moretons.
"Intentam mantenir les tradicions
que hem rebut dels nostres avantpassats" diu també la salutació
del programa de festes i és que com diu el nostre himne "La Balanguera":
"De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent"
És vera que els versos de Joan
Alcover són d'una elegància suprema, amb una capacitat de
suggerir com és la imatge d'aquesta senyera amb la qual hauríem
de sortir avui vestits. Però pareix que el vestit que més
es du ara el de les presses, el de no tenir temps pràcticament per
a res i de ser persones dedicades cada vegada més a la nostra feina
i a les coses de ca nostra.
Vivim molt aviat, quasi sense pensar-hi,
sempre amunt i avall i escapats (Quan el petit príncep arriba a
la terra, es queda estorat de veure passar trens i trens plens de gent,
sempre d'aquí i d'allà. Demana al cap d'estació on
va tota aquella gent. El cap li contesta que ben bé ningú
sap respondre exactament aquesta qüestió.) La gent ja no té
temps per "perdre", per distreure's, per fer festa...
La festa marca un punt d'aturada,
una pròrroga necessària enmig d'aquest brogit de feines i
encàrrecs per fer... cada tant ens diu: Uep, tu, atura el carro,
alça el cap de les teves ocupacions, obri l'objectiu de la teva
mirada, posa'l en posició panoràmica i distreu-te un poc!!
La festa forma part de la vida i de
la cultura humana. És tan antiga com la civilització humana
i és un material de primer ordre per conèixer l'evolució
de les societats. Els homes sempre han viscut la festa, encara que no de
la mateixa manera ni per les mateixes raons.
En què consisteix, però, l'esperit de la
festa? Hi ha una sèrie de característiques que el defineixen.
En primer lloc, el goig d'existir. La festa és la celebració
de l'existència, de la joia d'estar viu; de ésser present
d'un barri que, malgrat tot, vol servar els costums i les seves tradicions,
passi el que passi. Afrontar els reptes que se'ns presenten i mirar sempre
endavant. (No visquem a mitges ni en punt mort... li hem de treure tot
el suc i fer nostre el carpe diem del poeta llatí Horaci.
La qualitat de vida que ens ofereix la publicitat no li arriba ni a les
soles de les sabates!)
L'esperit festiu és,
a més, un esperit que convoca comunitat, grup, col·lectiu.
No hi ha festa sense comunitat, no pot existir festa a títol individual.
(No existeix en aquesta partida el joc del solitari, no hi té cabuda
el vídeo-joc que em ve fantàstic per aïllar-me dels
que m'envolten i reduir a la mínima expressió la meva capacitat
de pensar!)
Per celebrar la festa, el plaer de viure, els humans
ens reunim, menjam, bevem, ballam, pregam... El que té l'esperit
festiu és que crea ponts entre les persones, construeix comunitats,
deixam de pensar en el nostre petit redol i ens inserim en un projecte
de barri, de comunitat.
No trobau que els barris de Manacor
han canviat un poc? Com si faltàs gent al carrer? Record una clienta
del cafè, i veïna del barri per més senyes, que ens
comentava que a l'estiu li feia peresa venir a prendre cafè a ca
nostra per dos motius: en primer lloc, per la calorada que feia a aquelles
hores; i en segon lloc, "perquè en tot el carrer de n'Amador no
trobava ningú, i això li feia una mica de por? I mirau que
és curt el trajecte! A mi aquesta contesta em sorprenia, però
la veritat és que no anava tan errada.
Ara que han desaparegut bastants referents
del barri que jo record quan era nin ("retén" de policia, la botiga
de "Can Barrufau", el comercial Vidal, ca ses Olieres, el forn de "Can
Barrufau", la llibreria de Can Jape, Can Marit mateix...) és com
si el barri hagués perdut la seva fesomia entranyable, i s'hagués
convertit en una espècie de barri de "serveis", això que
està tan de moda ara. Com si el barri també fes horari de
funcionari (Això està obert de vuit a tres, hi pots veure
moviment de gent de les vuit fins a les tres; després, tancam la
paradeta i tothom a ca seva).
La festa no és una manera de
perdre's anònimament en la massa, sinó que demana comunitat
, trobada interpersonal, comunió entre subjectes. Per això
no hi pot haver festa des de l'individualisme, des de la idea de pensar
en un mateix.
Finalment, l'esperit festiu demana
una certa espontaneïtat. En la festa, cadascú s'ha d'expressar
tal com és, que abandoni provisionalment el seu rol, la seva funció
habitual en el món, i es deixi anar.
Com ja va dir, fa un temps, Cox, l'home occidental ha
perdut, d'un temps ençà, la seva capacitat festiva. L'obsessió
per la producció, pel consum i pel treball, l'han convertit en una
màquina productora. La festa autèntica no s'ha de moure mai
en el pla de la possessió, sinó en el pla de l'ésser.
No celebram una festa pel fet de tenir una cosa o una propietat, sinó
que la celebram pel fet de ser vius, de ser aquí amb altres persones,
commemoram la joia d'existir, d'un barri i una comunitat que no ha volgut
que es tancassin les portes del Convent per sempre més.
Perquè hi hem crescut, hem viscut sempre devora
ell i no volem que l'abandó dels frares suposi enterrar tants segles
d'història i de records... I ja sabem que els records ens toquen
les nostres fibres més íntimes!!
M'agradaria acabar aquest pregó
fent una mica de referència a la imatge de Sant Domingo que presideix
aquest acte.
Quan la gent no sabia llegir, l'art i les imatges que
adornaven els temples servien per ensenyar la gent.
L'estàtua de Sant Domingo té tres símbols
que voldria aprofitar per a donar-nos un ensenyament important::
Quan va ser batiat, una estrella li va aparèixer
al front i la seva resplendor l'acompanyà tota la vida. Que siguem
capaços cadascú de nosaltres de seguir la nostra pròpia
estrella, la nostra Itaca particular i facem realitat els nostres somnis.
Domingo apareix també recolzat
en el bastó del fundador, és el símbol de patriarca.
La creu de Lorena. Recolzem-nos nosaltres també en la cultura, els
llibres, la fidelitat al nostre país, la fe, l'amistat, la barriada...
Poc temps abans de donar a llum, la
seva mare somià que duia a les seves entranyes un canet que amb
la força de la seva paraula encenia el món; símbol
o imatge que sempre hem vist als peus de Sant Domingo. Nosaltres també
estam cridats a ser petites llumetes de coratge, d'ànim i de donar
una mica de vida a aquest barri que o és el nostre des de sempre
o ens ha acollit fraternalment.
Bones festes a tots i visca Sant Domingo!!
|