Dignes autoritats, senyores, senyors, conventers amics tots: Siau benvinguts
a aquest acte que obri ses Festes des Convent des dominics del 2.003.
En primer lloc, moltes de gràcies per haver-me convidat, esper que ningú se n'hagi de penedir i gràcies per haver-me concedit s'honor de fer es pregó. Voldria quedàs bé i desig que vos sia agradable.
Qui me varen convidar i qui me coneixen, saben que no sé xerrar massa en sèrio, que procur sempre posar una espipellada d'humor, per tant, avís abans de començar que ningú s'enfadi i que s'alegria comenci es pregó i duri totes ses festes i tot l'any. Una sana alegria conventera.
Qui me varen convidar, sabien que sa meva família des de 1.825 tenen una cereria que ara continuen es meus fills i de lo primer que me vengué a n'es cap va ser allò de que "Qui és confrare que prengui candela", que com tots sabeu significa que en parlar d'un fet sense al·ludir expressament a ningú, es qui se considera al·ludit dóna prova d'ésser culpable d'aquell fet o d'haver-hi intervingut. Bé, aquí es culpable som jo i no es qui m'han convidat. Gràcies altre vegada i ara mateix començ.
Amb sa revista "Perlas y Cuevas" fèiem unes entrevistes, "Sopar a Iberotel" que per a mi varen ser molt enriquidores ja que vaig tenir ocasió de conèixer personatges de molt alt nivell.
Entre els entrevistats va ésser-hi es metge D. Pelai Vilar qui havia vengut el 36 a Sa Coma com a Metge Cap de Sanitat amb ses tropes d'Albert Bayo. Durant s'entrevista, a aquest senyor li vaig sentir dir sa millor definició de nacionalisme i al mateix temps d'anti-racisme. Ens va dir: "Vaig nàixer a Catalunya, he estat a França, a Alemanya, a Anglaterra, exiliat a Mèxic, que és on visc actualment; parl alguns idiomes, em sento cosmopolita, homo de tot el món, però en el fons del meu cor em sento català". Hermós concepte de pau perquè si un se sent propi de tot el món, ell no se pot mai de mai barallar amb ell mateix.
He dit això,- a part de lo hermós que ho trob,- perquè tenc localitzat un Gaspar Fuster nascut a 1755 i que als 62 anys vivia a Manacor. Aquest padrí des padrí des meu padrí,- tots ells Gaspar com es meu nét,- ja era conventer.
Jo vaig néixer a ca Don Gumersindo Gil, en es cap de cantó on ara hi té sa consulta es metge-dentista D. Rafel Galmés i vaig créixer a n'es cap de cantó des carrer d'en Muntaner, a sa cereria, però de molt petit vaig ser s'illoter només els estius fins que des d'ara fa uns anys hi visc tot l'any. Allà hi teniu ca-vostra. Bé idò, tot i essent s'illoter i haver estudiat cinc anys a Barcelona, a n'es fons des meu cor, me sent conventer.
Quan era petit i anàvem a estiuejar a s'Illot, passava tot s'estiu sense sabates amb un banyador posat i un altre estès. Quan arribaven ses Festes de Sant Domingo, no és gens estrany que me fes peresa venir-hi amb aquella calor, i a més haver-me de vestir, i lo pitjor de tot: haver-me de posar sabates! Jo provava de no venir però, sempre guanyava mon pare. Quan érem aquí, ja feliç i content, sa festa era,- ses fetes des Convent sempre ho eren,- com no vos podeu imaginar. Alguns conventers antics se'n recordaran. Una festada que durava dos o tres dies. No sé si m'he d'atrevir a dir que ses de Sant Domingo superaven ses de Sant Jaume.
Noltros es conventers, li dèiem illeta a sa inclosa entre sa plaça des Convent, es carrer Nou, i es carrer de l'Anell que en que no l'hagin eixamplat gens ara és "Major". Aquest era es recorregut de sa processó de "l'encuentro" per a Pasco. Bé, idò aquesta illeta i més, estava plena de cacaueteres i altres festers similars, amb sos carrers plens de gent passejant amb alegria; ets al·lots encalçant-mos enmig de ses cames de ses persones grans, provant d'arribar,- amb doblers, està clar,- a qualque llepolia.
Encara no hi havia xiclets, però hi havia cacauets, castanyes, avellanes, xufes, caramel·los, "piruletas", barretes de torró i pes qui tenia coratge i d'amagat, cigarrets de cacau, dolents com a pesta.
Mestre Àngel Núñez, magre i alt, ossut, amb aquelles ulleres rodones de conxa, aferrat puja-i-baixa a s'escala, ja hi havia dies que s'hi pegava per posar llums per tot.
També hi duia molt de trui Mestre Jaume "Cantó",- Déu lo tengui també a la glòria,- son pare d'en Xisco "Cantó", de Ca'n JAPE, bé, ja sabeu qui dic. Mestre Jaume i es frares, solien dur qualque novetat de fustes, vases o restauracions per ses festes.
A sa plaça des Convent, davant es portal major s'hi feien ses actuacions. Hi havia es gegant i sa geganta, de vegades s'alicorn, hi muntaven es cadafal de s'ajuntament, octogonal amb una escaleta i que era per a noltros com un joc infantil des que ara posen a n'es jardins, de puja i baixa.
I ara si no anomenàs es moretons, en Guillem "Marit", es bon amic Guillem Nadal Gual s'enfadaria. Ja està clar que s'enfadaria si no digués lo bé que ballaven.
Es moretons,- si llegiu es preciós i documentat llibre que hi ha escrit,- veureu que són quasi exclusius de Manacor.
Ah! I a més des gegants i moretons hi havia es "cabessudos", també fent bulla.
Ses festes religioses, dins es Convent eren lluidíssimes amb en Marc de s'Impremta Catòlica tocant s'orgue, mirant amb s'ull bo de costat a l'altar major o bé pes mirall que tenia a dalt i d'aquesta manera veia sa trona.
Més d'una vegada, quan pujava el Padre Cándido a predicar, en Marc feia un "diminuendo" com si anàs a acabar sa música i quan el Padre Cándido obria sa boca per a començar, li amollava tota sa trompeteria fent-lo callar. Dues o tres vegades sa mateixa endemesa i bones rialles! Imaginau-los tots dos dins sa sagristia sense poder flastomar!
En Marc era qui composava i imprimia ses fulles dominicals que se repartien cada setmana i hi havia qui les col·leccionava i enquadernava. Era tota una agenda setmanal plena de sa vida des Convent. I quan dic plena, dic una quartilla ben plena de notícies, horaris, adoració nocturna, dominicants, anar a doctrina, misses, oficis de mort, confessions, exposició del Santíssim, tríduos, novenes, rosaris, misses primeres, rosari de l'aurora etc. etc.
No vos podeu fer una idea de s'activitat que hi havia en aquell temps. Està clar que estic xerrant de fa més de mig segle i amb aquest espai hi ha motius i temps per a molts de canvis. Record una frase de quan era molt petit, xerrant de sa bacina algú deia: "Si a l'Església gran posen deu cèntims, a n'es Convent posen una pesseta". Era,- crec convençut,- s'esperit conventer que sempre ha existit. Pareix ésser que a sa bacina d'es Convent no hi havia dits grossos falaguers.
Altre vegada en sèrio: Es Convent era un nucli d'activitat i congregació; un cocktail molt ben fet de religiositat, unió, respecte, educació, festa, vida social i en una paraula, digne de recordança i ara, aquí vull retre-li un personal homenatge tant a sa comunitat des frares com a tota sa veinadesca.
Tornem a ses Festes de Sant Domingo perquè oblidar o no dir res de sa beneïda de s'aigua de sa cisterna seria una grosseria massa grossa.
Ses obres de sa cisterna o aljub començaren al 1.582 essent interrompudes tres anys més tard, al 1.585 i se tornaren posar en marxa al 1.712. No he trobat quan s'acabaren.
Es coll de sa cisterna, com tots sabeu, és octogonal amb una estructura hermosa de ferro forjat per a sostenir sa corriola, rematat amb sa creu dominica. Aquesta estructura de ferro data des primer terç des segle XX. No sabem que hi hagi hagut mai necessitat de reparació, per tant, és de suposar que s'ha acabat sa garantia des mestre ferrer qui la va fer.
Beneir s'aigua de sa cisterna era un final de festa vertaderament preciós, molt concurrit i crec sincerament que hi ha pocs actes col·lectius amb tanta germanor com beneir s'aigua per a tots; és com un desig i promesa col·lectiva de què s'any sia bo per a tothom. Deien que beure aigo de sa cisterna des Convent preservava de febres.
Sa cisterna des Convent tenia des de sempre una corda i una cadena que se podia desenganxar amb una espècie de baula en forma de T passant per una cercle-baula més gros que ses baules de sa cadena i fent així una baga se podia enganxar una gerra o poal que havies de dur.
Tothom qui volia,- i era moltíssima de gent,- anava a treure aigo per beure. Mai vaig sentir a dir de "gamberrería" amb sa cisterna. Mai vaig sentir a dir que s'aigo hagués tornat dolenta. Mai de la vida, ans al contrari, lo boníssima que era. També és vera que m'empipava un poc que sa padrina o mumare m'hi enviassin; sa juguera me guanyava, però... creure és criança.
Això de poder beure de sa cisterna, és corrent a sa majoria de convents i monestirs i ja sabeu que donar menjar a qui té fam i beure a qui té set, és una benaventurança. Vos puc dir que hi ha una dita mallorquina que resa: "Bon convent si donen sopa": i es diu de les coses que poden ser bones o no ésser, segons el profit material que donin. Al·ludeix a la "sopa dels convents", o sia, a les racions de cuinat que es repartien als indigents en els portals dels convents.
En aquell temps, així com ses portes de ses cases estaven obertes o hi havia sa clau a n'es pany, es Convent estava obert quasi tot lo dia, des de missa primera fins horabaixa de tot, després del rosari. Qui volia anar a resar hi anava a s'hora que volia.
Per cert, xerrant de missa primera, entremig de que ho era i que m'ho feien ser, es fet concret és que vaig ser escolanet. Un bon dia me feren sa gràcia de nominar-me per ajudar a dir missa primera a n'el Padre Enrique María Rodríguez, i ja me teniu a n'es Convent a les sis o sis i mitja,- com a tard,- vestint-me de dominico petit, i a dins l'església, sa padrina, sa tia Juana, i més família per veure en Gasparet a l'altar major.
Vaig sortir darrera ell; començà sa missa i a s'hora de canviar es missal de lloc, ho féu es frare; a s'hora de posar es vi i sa mica d'aigua dins es calze (calis, li dèiem noltros), ho va fer es frare; a s'hora de donar sa comunió, s'en va desfer totsol i a s'hora d'acabar, arreplegats es corporals, acabada sa missa, amb so colze me pegà un toquet a s'espatlla per despertar-me.
Havia passat tota sa missa agenollat, ben adormit, feliç de la vida. Me pegà amb so colze, no amb so calze. Carinyós i somrient. No vaig tocar ses campanetes pes "Sanctus"; vaig tocar el dos darrera ell, mig adormit - mig empagueït.
Alguna vegada vaig anar a n'es Rosari de l'aurora i ben mirat, per un nin era una mica cruel baix es punt de vista de sa son. Hi havia es cirials i es fanals. Aquests darrers, eren de fusta i si te tocava dur-los eren pesadíssims, mataven criatures. Es cirials, platejats eren més bons de dur. Ni havia un que a n'es platet superior tenia una acopada, una abonyegadura i era perquè quan deien "Oremus" els escolanets havíem d'alçar es cirials i entre els dos escolanets feien com a brega de veure qui l'alçava més, qui el posava més alt.
Un pic (jo no hi era) un l'alçà tant que només l'aguantava amb una mà. Li prengué es vol i es ciri... Encara el cerquen!
Lo ésser escolanet també duia es seu trui però érem molts i es "quefe" era en Felo, qui anys després va muntar "Plásticos Perelló". Aquest distribuïa a qui tocava una o altra funció. Ho vaig deixar anar quantre es desig de sa meva padrina per no estar sotmès.
A lo que sí me convidaren va ser per cantar. Tenia una veu i una afinació que així mateix podia anar i cantàvem "Pange lingua", es "Tantum ergo" i es "Dies irae, dies illae..." a més d'altres peces.
Cantava amb l'amo en Nofre des carrer des Pou Fondo i un tal "Garbe" de per Fartàritx. Més d'una vegada m'enviaren a demanar de s'escola per un ofici de mort. Record que si es oficis eren de tercera mos donaven uns doblers; altres si eren de segona i bastants més si es mort era de primera. No record ses xifres perquè en aquell temps anàvem amb peces de dos i de quatre, o sia, cinc o deu cèntims de pesseta, però record que resava perquè tots es morts fossin de primera. Sort que el Bon Jesús no m'escoltava, perquè hagués acabat amb tot s'estrat social superior.
Vos deia fa un moment que es Convent era un nucli d'activitat i congregació i no puc deixar de dir lo celebrats que eren es sermons; tenien un poder de convocatòria increïble. Amb ses presses d'avui dia, és possible que no se disposàs de temps per anar-hi, però vos diré que tenien un cartell tant o més important que qualsevol obra de teatre.
S'hi feren cicles de conferències, sermons per motius concrets, ses famoses "Set paraules" que avui dia ja ni se sap que són, ni quines, ni es per què d'elles. Amb poques paraules, que essent de s'ordre de predicadors, predicaven i bé. Ses "Quaranta hores" també tenien bastant anomenada.
Vengueren predicadors famosos de fora i es Convent s'omplia. Qualque predicador era més famós que en Marcos Redondo.
S'omplia tant que era costum veure moltes dones dur a més d'es vel, es breviari, sa cartereta o "bolso" i es rosari, dur una cadireta plegadissa per no haver d'estar dretes. Unes cadiretes en forma d'ics,- "equis" deia tothom,- amb una tela brodada o de pell. Això de sa cadireta era quasi cada dia.
Sa veritat és que a l'Església gran, era famosa sa missa de dotze, però a n'es Convent, totes. Hi havia una certa rivalitat i estic convençut de que es Convent s'en duia sa marilla.
Supòs que per s'influència de la casa gran dels Dominics a Paterna (València) o com sia que s'anomeni, però durant molts d'anys era tradicional una festada que convocava un genter; m'estic referint a sa traca que s'amollava a n'es portal des Convent després de sa processó de "l'encuentro".
Sempre me va fer molta gràcia,- i ho dic amb respecte,- sa diferència entre la Puríssima que era gran i Jesús ressucitat que era petit, com a sa meitat.
Sortien en processó des Convent amb poca diferència de temps, primer un cap a ca'n Marit o ca'n Biel Gasparoto i s'altra cap a ca'n Sbert de ses ràdios i a n'es carrer de l'Anell, Gran o Major,- com volgueu,- recorreguent s'illeta, se trobaven a mitjan camí entre es carrer del Rei i es carrer Nou. Tornaven plegats cap a n'es Convent. Entraven, i sa traca i s'olor de pólvora era ja una tradició. A mi personalment, es trons no me feien gaire gràcia i a dir vera una mica de mal a ses orelles.
Un any varen fer una falla valenciana autèntica just davant es portal des Convent. Era com una capsa de sorpreses, cúbica amb sa tapadora oberta i un ninot amb cos de molla que havia sortit disparat de dedins com si volgués donar un susto. Va ser lo que avui en deim un autèntic "show".
Lo de sa traca i sa falla és lo que vos dic que crec que era una influència valenciana.
El padre Cándido va organitzar una espècia d'auto sacramental,- no era pròpiament una comèdia,- titulada "El Mesías redentor". Se va representar varies vegades dins s'ala dreta de sa façana, a lo que se deia s'escola des frares i que és es cap de cantó amb so carrer des convent, durant molts d'anys "del 18 de julio",- no n'hi ha poca de diferència,- i cada funció estava ple.
Passava com passa a tots es pobles amb sa banda de música, que només de familiars ja hi ha tot es poble; sempre està ple i no importa avisar. Clar que es frares tenien sa trona i per a publicitat no havien de mester rés més.
El dimoni gros era en Guillem "Marit" i jo sortia d'arcàngel Sant Miquel amb una cuirassa de centurió d'aquestes com a d'escata de peix, una espasa que pesava més que jo, de veres però sense punta i un casc metàl·lic daurat que m'esclafava ses idees. Un pic, fora de s'escenari, me vaig girà amb tan mala fortuna que amb s'escata metàl·lica de centurió vaig esqueixar un gipó de seda a una pastorella. Quin disgust, pobre nina!
Hi havia una escena on el dimoni i uns dimonions temptaven unes pastores. Sortia jo d'arcàngel, i amb s'espasa pegava una ventallada horitzontal: "Atrás, fuerzas del mal!". Sa funció era en castellà. Es dimonions havien de retrocedir dues passes com a assustats de mi. Es meu cosí Miquel "coa d'all" que era reblidet, obrí es braços en creu, donà dues passes enrera, travelà i s'en dugué tots els altres dimonions i també es decorat, fent un embolic que va ser lo millor d'aquesta representació.
No acabà aquí, no. A n'es final de s'obra, Sant Miquel,- jo,- guanyava a ses forces malignes derrotant el dimoni gros,- en Guillem,- i tots dos totsolets damunt s'escenari, en Guillem ajagut enterra mig d'esquena, derrotat i jo amb un peu damunt es seu pit i amb s'espasa amenaçant-li es coll. Jo havia de declamar un monòleg bastant llarguet, llarg per a mi o per a un nin com jo.
Mentre li amollava amb veu triomfal, en Guillem des de enterra, fluixet, com si fos un apuntador me deia de tot: "A que no t'en recordes?" - "Hem d'anar a robar taronges a n'es claustre" - "Que fas de planta amb s'espasota!" - "No fasis es beneit, hala! calla!" - "Alerta, no t'equivoquis, eh?" ... A més me volia fer riure, cosa que quasi aconseguia. Jo agafava un embull i repetia i repetia i m'embullava cada vegada més fins que per sortir-ne airós deia sa frase final. Molt abans de tot això, el padre Cándido ja havia aferrat un atacor de nervis.
Es Convent era conegut així, com es "convent", com es "dominicos", també com "s'església d'es dominicos" o "s'església d'es convent" o bé "es convent d'es frares", perquè dir "ca's frares" se solia reservar pes de s'escola de "La Salle" o "Hermanos de las Escuelas Cristianas", on hi vaig passar uns anys d'estudiant. A "La Salle" vaig aprendre moltes de coses; a més de sa cal·ligrafia anglesa i conviure amb sos dits de sa mà dreta eternament tenyits de tinta. Mumare els me rentava amb lleixiu, però així i tot!
Després vaig estudiar es batxiller a sa Torre, on vaig aprendre moltíssimes de coses i entre elles a ser un fanàtic de cercar a n'es Diccionari, afició que encara ara me dura i ho aconsell a tothom.
A n'es principi vos he dit això de "conventers amics tots", i també m'he definit com a conventer, així com sa meva família.
He cercat lo de "Conventer - Conventera" que queda definit com a "Que freqüenta un convent". Però,- i me va estranyar una mica,- hi afageix: "Es deien conventers, a Manacor, els partidaris de la comunitat de dominics en el plet sobre la possessió del Convent de Sant Vicenç Ferrer".
Sabeu que sa matinada del 9 al 10 d'agost de 1.835 hi va haver s'alçament carlista conegut com a "sa Llorençada" i ses dependències des Convent passaren a mans de l'Estat. Al 8 de novembre de 1.838, l'Estat entregava interinament sa custòdia de s'edifici a s'ajuntament i el 19 de desembre de 1.842 ho cedir a s'ajuntament en usdefruit. I de llavors ençà.
S'història seria molt llarga, sofrí molts de canvis i a més de no voler-vos cansar, està prou documentada. Vegeu,- vos ho aconsell,- es Llibre de sa Primera Jornada d'Estudis Locals de Manacor. També hi ha estudis molt interessants a sa revista "Perlas y Cuevas". Com a conventers, disfrutareu.
Es temps no dóna per a tant, però vull destacar s'importància que tengué s'escola des frares des Convent per sa cultura manacorina. S'anyorat amic Paco Ramis, bon amic, bon músic, ànima des Villancets de Porto-Cristo, era "fraret", en Paco "fraret" i havia estudiat aquí. No sortí frare, sino que o bé no hi arribà o quasi en sortí. Un bell record per a ell.
No tenc cap dubte de que es Convent i es conventers varen ser a lo llarg de segles,- ja no dic anys,- un centre de cultura i d'activitats importantíssim. Sa llista, a més de s'escola se faria llarga. Munpare me contava i tenc una foto des grup des "exploradors", una espècia de "boy scouts" que eren més d'una quarterada de jovenea.
També vos havia dit de s'afició de pegar de diccionari i pensant amb lo des "convent des frares" me trobat cosa curiosa que no sabia, i és que "Frare", se defineix com a "Germà, en sentit propi de parentesc". Posa sa frase antiga de: "No volen sien enteses pares ni mares, frares o sors del novi o de la novia". M'ha sorprès lo de frare com a germà i encara més lo de sors com a germanes. M'ha recordat lo de frère i soeur des francés.
També hi ha sa definició de frare com a "Religiós pertanyent a certes ordes, especialment a les que tenen hàbit amb capulla; vulgarment, tot clergue regular".
I segueix amb una classificació
també curiosa, com per exemple:
Frare llec: es qui no té ordes majors
i sol estar destinat a serveis inferiors.
Frare blanc: frare des Cister o de Sant
Bernat.
Frare negre: benedictí.
Frare menor o framenor: franciscà
menoret.
Frare de breviari, o de missa i olla:
es qui es dedica només a n'es servei de l'altar i del cor, però
no a sa predicació ni a s'ensenyança.
Frare d'alforja: es qui té per ofici
anar a captar a domicili.
Frare de barba: nom que es donava a n'es
conversos en la Cartoixa de Miramar
Frare de cordó en amunt: ho deien
des franciscans o caputxins grassos.
Com a locucions o dites populars
hi ha ses de:
Dur es frare: tornar de pescar o caçar
sense haver agafat rés.
Fes-te frare: expressió per a enviar
qualcú a mal viatge.
Déu n'hi do de frare: se diu per
indicar que algú és beneitot, un infeliç.
Sembla que se li hagi fet la boca un frare:
se diu d'un que sempre demana, que és pidolaire per costum.
Caminar o anar a pas de frare convidat:
anar de pressa.
Així caiguessin frares caputxins de bronze!:
es conté com a una maledicció.
No heu vist mai es frare darrera sa porta!:
vol dir que no han vist ses coses tristes i ses misèries que se
veien antigament.
Quan seré frare et daré un sant:
se diu per expressar humorísticament s'intenció de correspondre
amb algun obsequi a un favor que s'acaba de rebre.
No tenir por de frares ni gramaneres: estar
ben segur d'ell mateix i de sa raó que l'assisteix.
No ésser cap frare llec: ésser
savi, molt lletrut. O sia que un frare llec no tenia gaire estudis.
Obra de frare: se diu d'una obra sòlida,
duradera.
Pegant a n'es refranys, podem
dir:
"Frares, monges i polls, mai estan sadolls".
"Un frare no és bo per a amic ni dolent
per a enemic".
"Per un frare no es perd el convent": vol
dir que per sa defecció o s'absència d'un, no es desfà
una comunitat o corporació.
"Guarda't d'aire de forat, de caldo recalfat i
de frare desfrarat"
"Predica, frare; mes en faré ara!":
se diu al·ludint als qui no fan cas dels consells.
"Sa monja l'encén i es frare l'apaga":
se refereix a sa calor forta de s'estiu, que sol començar per Santa
Margarida,- sa monja,- i decaure per Sant Bernat,- es frare,- així
se diu a Mallorca. Aquesta és s'interpretació general i vulgar;
però sembla que originàriament "sa monja" no se referia a
Santa Margarida (que no era monja), sinó a Santa Clara.
"Lo que no farà un frare, no ho farà
un diable".
"Bon capell fa bon frare".
"En un mal pas, envia-hi un frare".
"Frares, rates i pardals, no és tan fàcil
enganyals".
"Frares i capellans, llibres i sants":
se refereix a n'es objectes que es clergues solen regalar.
"Amor de monja i pet de frare, tot és aire".
"Qui fia de frares i llaura amb burrets, al cap
de l'any collita de pets".
"De bades, ni els frares peguen cabotades":
vol dir que ningú fa rés de franc.
I me direu estimats conventers: A què ve tant de frare? He pensat que dins es Convent des frares, per animar sa festa des frare, des frare Sant Domingo, vegeu que no he vengut frare i vos he contat quatre coses des frares perquè així no vos n'anaseu a cavostra frares.
En resum d'es pregó, sense abusar de sa vostra paciència, vull deixar ben sentat un sentit i públic homenatge a tota aquesta saga de Convent, frares i conventers que és més de mitja història de Manacor o s'història de més de mig Manacor.
També es meu desig de que poguem celebrar ses festes amb pau, salut, germanor i que per a molts d'anys, les disfrutem. Que sien molts d'anys de bones festes! Així sia.
Gaspar Fuster Veny, abril/maig de 2.003
