| Bon vespre veïnats i veinades:
I dic veïnats i veïnades i no he volgut dir
no més conventers i conventeres perquè sense voler fem omissió
dels veïnats del Centre, del Tren i als de S'Antigor. Però
¿Com les hem de dir a aquests?
Si als del Convent les diem conventers, als del Tren ¿les
hem de dir treners i treneres -a mi me sona ferotge- o les hem de dir ferroviaris?
I que me direu dels veïnats del centre?, Els hem de dir Centrers i
Centreres? Es un afusellament del Diccionari del nostre Mossèn Alcover.
I no hem parlem si les diem centristes, perquè aquesta paraula té
un tuf polític que no es pot amb ella. Per la mateixa raó
hauríem de dir antigorés i antigoreres als veïnats de
s'Antigor, o ¿ els hem de dir antiquaris i antiquàries? Si
Mossèn Alcover no aixecava el cap, serà el nostre veïnat
filòleg Montserrat Marit qui s'en cuidaria d'estirarnos les orelles.
Fora jocs de paraules, siau tots benvinguts a aquest acte
de començament de les festes de Sant de Domingo de la nostres barriades
des centre de Manacor.
Agraeixo sincerament la invitació de l'Associació,
però no sé que han vist en mi, que som foraster per els quatre
costats, en el sentit col·loquial de la paraula i conventer empeltat
des dels darrers anys seixanta, quant vaig venir a Manacor amb la meva
dona felanitxera també pels quatre costats i els meus tres fills,
per començar una nova experiència com Agent de la Companyia
Asseguradora Finisterre, aleshores especialitzada amb assegurances de defunció.
El nostre primer establiment ho vàrem intentar
posar al primer pis de la finca des Silianos, al cap de cantó Plaça
Weyler-El Palau, devora l'Església dels Dolors, que aleshores hi
havia la centraleta de la Companyia Telefónica baix l'hostal i restaurant
de can Jacint. Però quant els propietaris saberen quina era l'empresa
sol·licitant ens donaren la gran portada i nosaltres, aleshores
joves i novells a Manacor, amb la cua baixa i com a pollets banyats partiren
més aviat que depressa.
Tocarem després a la porta de ca ses germanes Fullanes
al carrer Major- cantonada Pl. Convent -(son pare encara era viu)- i signarem
el contracte de lloguer, però després d' haver aclarit amb
tota mena de detalls que l'activitat que desenvoluparíem seria exclusivament
administrativa. Fa pocs dies que na Catalina ens va deixar i allá
on sia la convidem a les festes perquè espiritualment ens acompanyi.
Aquell nostre humil començament professional a
la Plaça del Convent va contar amb la ajuda impagable que durà
molts d'anys de la família Vidal/Andreu. Na Joaneta, després
de quasi trenta cinc anys encara es amb nosaltres, amb la fidelitat pròpia
de la família. I també s'en ha afegit n'Angelita, membre
de la directiva de l'Associació. Però ja se'n han anat el
seu pare Joan, la trompeta daurada manacorina dels anys cinquanta i seixanta
i el seu germà Miquel, el màgic de la bateria de les nits
estiuenques i inoblidables de Cala Millor. Joan, Miquel, allà on
sigueu, rebeu el sincer agraïment per la vostra fidelitat a la casa
i pel vostres anys conventers. Sigueu amb nosaltres amb l'esperit i ompliu
de joia amb la música que sabíeu fer tan bé, aquestes
festes de Sant Domingo com ho féreu en vida omplint de ritme i també
de romanticisme aquelles enyorades nits de verbenes manacorines
Aquest localet des Convent, avui ocupat per l'Ajuntament,
no tenia bany, per la qual cosa sempre que havíem de fer les nostres
necessitats físiques ens anàvem a can Marit i per deferència
preníem un cafè que aleshores valia un duro. Els clients
i visitants més habituals de l'oficina feien la broma dient: "en
aquesta casa anar a. . . al bany et costa un duro".
Fins que ens posaren el telèfon, que aleshores
s'estorbaven tres o quatre mesos, anàvem també a can Marit
a telefonar. Dins aquest interval d'incomunicació, un dia vingué
a l'oficina correguent de quatres i tota alterada na Margalida de can Marit:
"Pep, han telefonat al bar que hi ha un mort i no vull que telefonin
a ca nostra per aqueixes coses." Li vaig contestar dient.li que es
tractava d'un període de transició fins que ens posessin
el telèfon i que nosaltres no havíem donat el seu número
de telèfon a ningú i que els familiars del difunt havien
telefonat perquè coneixien la seva proximitat amb l'oficina
Dues eren les feines que hi havia a fer: calmar els nervis
de na Margalida de Can Marit i enfrontar la commoció dels familiars
del difunt que prou tenien amb la pèrdua del ser estimat com per
no trobar el número de telèfon de l'asseguradora a la llista.
Eren els anys de la llibrerieta de ca sa Viudeta, madó
Catalina Truyols també al carrer Major, allà on anàvem
a comprar el material d'oficina i a mig dia s'omplia dels nins que sortien
truiosos del Col·legi de les Monges Franciscanes per comprar "chuches",
llapis i esborradors, que havien perdut o les havien pres, tots enrevoltant
aquella dona que tota soleta les atenia i despatxava amb la paciència
pròpia del Sant Job.
Aleshores havien tomat l'antic edifici de la Banca March
i feren el nou, on en Pedro Lliteres, la família dels mobles Riera
i jo mateix fórem els compradors de les primeres vivendes i aparcaments
del nou Edifici. Amb l'interès i diligència pròpia
dels nous compradors intentarem constituir la comunitat de propietaris.
Avui, quasi trenta anys després, malgrat l'harmonia i relacions
de bon veïnatge, encara no ho hem aconseguit.
Els anys del pare Manolo i del Pare Emiliano, que batià
la meva primera néta varen ésser els anys del començament
d'un nova etapa per a la Comunitat Parroquial del Convent, aleshores anomenada
Parròquia de Sant Josep, esqueix juntament amb Crist Rei de la macroparròquia
del Dolors, amb el nom emportat de la petita Església de les Avingudes.
Però la darrera època daurada del Convent
coincidí amb el naixement a aquesta Parròquia del col·lectiu
Casal de la Pau, que començà el seu camí al mil nou-cents
vuitanta set i que segueix actualment amb les seves tasques educatives
i d'aprofundiment en la fe. Nasqué com el grup d'esplai infantil
i juvenil depenent de la Parròquia de Sant Josep i es reunien al
carrer José López, 66 on tenia la seva seu. Més tard
el seu àmbit social s'estengué també a l'acolliment
dins el grup de nins i joves amb disminucions psíquiques.
Gràcies a l'empenta del Pare Dominic Toni Miró
el Casal de la Pau desenvolupà durant aquesta etapa del frares Dominics
a Manacor no només la tasca específica de l'oci infantil
sinó el que era més important de l'educació per la
Pau. Han estat més de cinc cents nins i nines, adolescents i joves
de Manacor, ampliant.se després als adults, els que han passat pel
Casal de la Pau creant grups de pregària, reflexió i debat
i sobre tot, d'acció social, que han marcat tota una època
a la nostra ciutat.
El Casal de la Pau organitzava anualment una popular marxa
per la Pau i participava activament en les celebracions litúrgiques
del Convent i d'una manera especial a la missa dominical, animant la litúrgia
amb les lectures, cants, l'administració de l'eucaristia i amb tots
els preparatius que tot allò duu, si es vol fer dignament. I cada
any el Casal de la Pau organitzava per aquestes festes de Sant Domingo
jocs infantils que en principi es feren a la plaça dels Pares Creus,
Font i Roig i després davant l'Església del Convent. Crec
que molt de vosaltres ho recordareu.
La solemnitat arribava als cim a les celebracions de Nadal
i Pasqua. Aleshores sonava l'orgue, joia del Convent que no hem sabut valorar
amb justícia. Jo mateix ho vaig tocar moltes vegades i tinc un molt
agradable record del seu só majestuós, vibrant, solemne i
potent.. Al glòria de la Vigília Pasqual i a la Missa del
Diumenge de Pasqua tronava l'orgue amb tot el seu trompeteig omplint de
decibels l'Església del Convent i d'emoció el cor tots els
conventers.
A la meitat dels anys noranta es va fer la darrera restauració
de l'orgue. Com totes les restauracions d'orgues antics, el seu cost fou
elevat, però, com sempre sol passar, la inversió en l'instrument
no es veu continuada amb la lògica inversió amb l'organista.
L'orgue que no es toca, pateix el deterioro conseqüent i amb el temps
es converteix en simple moble de museu i si es vol tornar tocar, s'ha de
tornar restaurar. Tant de bo que reneixi entre nosaltres la sensibilitat
musical necessària perquè torni l'orgue del Convent a l'esplendor
que mereix la categoria i solera d'aquest instrument.
Eren els anys dels primers intents de restauració
de l'Ermita, propietat de la Comunitat del Convent de Dominics de Manacor,
tal com figura al Registre de la Propietat, comprada i pagada, i per tant
en ple domini, al Pare també dominic Llorenç Caldentey (de
can Ladaria). Allà d'alt El Casal de la Pau organitzà i dirigí
cinc campaments d'estiu amb els al·lots, nins i adolescents de l'esplai
des de l'any 1992 fins al 1996, ambdós inclosos. Tots ells es desenvoluparen
de formes distintes. Els dels anys 92 i 93 foren campaments d'estiu normals
amb els al·lots de l'esplai, però el de 1994 fou un camp
de treball internacional, amb participants de França, Itàlia,
Alemanys i altres indrets. El de l'any 95 també fou camp de treball
però d'àmbit nacional amb joves peninsulars de distintes
comunitats autònomes. Es restauraren les parets esbaldregades de
l'ermita vella i altres parets i murs de contenció del puig; es
va tancar amb barreres l'accés al recinte i a l'Església
, es construïren dutxes, sembraren arbres i es va fer néta
la cisterna que era plena de brutor fins a dalt. També es va construir
una cuina totalment nova. Tot es va fer sense subvencions oficials, amb
l'esforç físic dels membres del Casal de la Pau i simpatitzants.
Hem de ressaltar aquí també l'ajuda econòmica
de molts de conventers, com la família Fiol i d'altres persones
particulars. Amb motiu d'aquesta moguda es va crear l'Associació
d'amics de L'Ermita que contribuïren molt eficaçment amb pagaments
mensuals al finançament d'aquella obra. Avui l'Ermita es troba a
un estat de deplorable abandono: un vertadera llàstima que el nostre
fervor conventer no fou capaç de convèncer a l'estimada Comunitat
Dominicana de que, abans d'anarse'n, ens diguessin que volien fer amb l'ermita.
El Canonge manacorí Don Jaume Cabrer al programa de Televisió
Manacor Sal i Llum ha emplaçat a la Comunitat Dominicana perquè
donin l'ermita al poble de Manacor. Els Dominics s'han anat, però
l'Ermita de Santa Llucia es aquí, a vuit-cents metres del cas urbà
de Manacor i abandonada, fins quant?
També d'aquella època, principis dels anys
noranta, es la restauració d'aquest local, batiat com a Centre Cultural
Font i Roig. Jo mateix vaig tenir l'honor d'inaugurar-lo amb un concert
de piano. Va ésser el començament d'una sèrie de conferències
i actes culturals que ompliren el calendari dels primers anys: passaren
per aquest local els millors teòlegs de l'ordre dominicana: record
que el manacorí Pare Sebastià Fuster pronuncià un
conferència sobre el sacerdoci de la dona, amb atrevida defensa
de la seva possibilitat perquè no havia fonaments teològics
que ho impedissin, però sempre amb el respecte a l'autoritat de
Roma. D'aquell temps fou la construcció dins el Convent d'un racó
de pregària que convidava als frares molt profundament a la reflexió
i al recolliment. També pertany a aquesta època el nou l'enrajolat
de l'Església amb l'estampament dels escuts de l'orde Dominicana.
Vull aquest moment i des d'aquí recordar aquells
conventers que l'any passat eren amb nosaltres però que ja ens han
deixat, com l'impenitent pelegrí Pedro "Marc", històric conventer,
amb el que ja no ens toparem sempre seguit pels carrers de Manacor; la
ja anomenada Catalina Fullana, l'estimat prevere que visqué amb
nosaltres els darrers anys Don Mateu Galmés i d'altres veïnats
que, per no anomenar-los a tots son menys importants, ja han passat a millor
vida. Vagi per ells la més sentida memòria perquè
preguin pels que rebem el do de poder gaudir un any més d'aquestes
festes.
Tot això forma part de la Història recent
del Convent. Però hem vingut aquí per anunciar el començament
de les festes d'enguany: Triduo de Sant Domingo, la demostració
de Can Bernabé, Moretons, s'Alicorn, els Gegants i Caparrots; campanes,
coets i torneig d'escacs; Missa, sopar, ball de bot i Banda Municipal Ens
cal gaudir dels actes organitzats perquè tots ells ens faran viure
moments de joia, oblidar les penes i els problemes diaris i, com es diu
avui, carregar les piles per un any més. Però també
es important la participació com a reconeixement a la tasca d'organització
dels responsables de l'Associació, sempre silenciosa i a vegades
poc reconeguda.
Els actes programats son dignes de la vostra atenció.
Anem tots a les festes de Sant Domingo. Oblidem la caixa beneita, que ens
menja el "coco" a petits i grans. Botem del sofà enclotat i que
el bot arribi fins a la plaça dels Pares Creus, Font i Roig i es
canviï per els bots de mateixes, jotes i boleros del ric repertori
musical mallorquí, que millorarà la nostra salut corporal
i espiritual i també la vida social de l'estimada ciutat de Manacor.
Convidem expressament a tots els veïnats. Però
¿A quins hem de convidar particularment?
A la Parròquia dels Dolors, responsable de l'Església
del Convent i al seu capdavanter Rafel Umbert que, pujant de categoria,
se'n va de Vicari General, perquè visqui aquestes festes com el
seu acomiadament de Manacor amb el nostre agraïment més sincer
per la tasca feta al Convent i a Manacor. Coherentment també hem
de donar la benvinguda anticipada i per segona vegada a Manacor, al seu
substitut D. Andreu Genovart, amb la petició expressa de que impulsi
fins a la seva finalització i amb el coratge necessari la restauració
de la teulada de l'Església.
A l'Associació Cultural s'Agrícola i el
seu president conventer i bon amic Joan Andreu: ja que van embalats o disparats
amb les seves festes perquè no s'aturin i les enganxin amb les nostres
i facem entre tots una alegria comú.
A la Banca March, perquè deixi les obres de remodelació
de les oficines centrals per un parell de dies i s'afegeixi a la festa
del ball de bot del seus veïnats, i si ens ajuda econòmicament
encara botarem més amunt.
Convidem també expressa i finalment al més
Il·lustre dels nostres veïnats del Convent: l'Ajuntament de
Manacor. Govern i oposició: deixeu les baralles i doneu-vos una
aferrada forta ballant junts els boleros. A més també vos
permetrem que deixeu els papers damunt la taula com ho feus sovint, per
estar amb nosaltres aquestes festes, però amb la condició
que les torneu agafar en haver acabat i d'una manera especial en agafeu
un de paper i no l'amolleu: la restauració, amb l'Administració
que correspongui, de la nineta dels nostres ulls, la joia de l'arquitectura
de Manacor, mai suficientment valorada, l'admiració de propis i
externs, l'esglai dels nostres turistes: la restauració integra
i total del nostre Claustre del Convent.
Anem tots a les festes.
Visca Manacor.
Visquin es Convent i es Claustre, visca Sant Domingo,
Visquin els veïnats del Convent, des Centre, des
Tren i de s'Antigor.
Molts d'anys. |
